Quan estem a punt de baixar la guàrdia, una exposició online ens recorda la transformació que ha patit la ciutat pandèmica i les conseqüències que d’això es deriven.
Una insòlita exposició d’art públic i transmèdia analitza i recorre la nova ciutat pandèmica intervenint en els seus principals espais que són bàsicament exteriors.
Comissariada per l’artista feminista Mau Monleón Pradas, i organitzada pel col·lectiu Tàctiques Pandèmiques de la Universitat Politècnica de València, la insòlita exposició titulada Pandemic City / Ciutat Pandèmica inclou l’obra de 26 artistes joves, la majoria d’elles dones, procedents de diferents països europeus com Espanya, França i Alemanya. Des d’aquesta perspectiva cultural primermundista europea i prenent l’especificitat de la ciutat com a objecte d’anàlisi i de transformació s’han elaborat 116 obres de creació artística durant un període de 4 mesos en què la ciutat ha sigut utilitzada tant com suport així com contingut de l’acció. També, l’exposició ha comptat amb la participació d’un equip de dones professionals en disseny gràfic i programació web, per a configurar la imatge i interfície d’aquesta “ciutat pandèmica”.
Pandemic City / Ciutat Pandèmica és una exposició d’art públic i transmèdia que es presenta online en el context de l’actual pandèmia per COVID-19. L’exposició cerca articular un debat entorn dels canvis esdevinguts en l’espai públic de la ciutat, subratllant aquells espais oberts que tracen nexes d’unió entre si. Es tracta d’àrees urbanes que sovint han conservat la seua utilitat pública però els usos de la qual han mutat per a resignificar les seues formes i interrelacions.
Trobem així el banc públic, el descampat, el transport públic i el parc com a espais principals en aquesta exposició, mentre que altres llocs com el carrer, la plaça, el carril bici, els ponts, el mar, el pati escolar, el riu o internet, ens ajuden a traçar el territori d’una nova ciutat que, després d’esdeveniments no tan llunyans com “la grip espanyola”, ha sigut de nou tocada amb l’espasa de Dàmocles.
Aquesta amenaça persistent d’un perill a la ciutat se centra precisament en la salut pública i està íntimament relacionada amb aspectes fonamentals com les relacions socials i la família, que s’han vist clarament impactades, patint l’estocada principal. També l’economia que fomenta la política hipercapitalista ha rebut aquest embat. Però ocorre que, al mateix temps que l’economia global es trontolla i el sistema capitalista mostra les seues grans apories, ressorgeix amb més força la preocupació per la justícia social i la responsabilitat mediambiental; la preocupació per la pròpia vida; el planeta terra i la cura de les persones.
Pandemic City / Ciutat Pandèmica s’incardina en aquesta preocupació prenent com a precedent l’anterior exposició titulada Pandemic House (2020), la reflexió de la qual va partir de l’estat d’alarma i del primer tancament de les persones. Inicialment, a Espanya ens van tancar el dia 14 de març de 2020 mentre que l’OMS declarava la pandèmia aqueixa mateixa setmana -la malaltia per coronavirus (COVID-19) va ser notificada per primera vegada en Wuhan (la Xina), el 31 de desembre de 2019.
En aquell moment la comissària Mau Monleón Pradas va presentar l’exposició Pandemic House, que tractava la creació d’una casa comuna a partir de l’experiència personal de cadascuna de les artistes seleccionades. Després d’aquell primer tancament, la ciutat torna a ser practicable avui dia a Espanya i en altres països, i els espais oberts es converteixen en el territori indispensable per a una “nova normalitat”: aquest ha sigut el nou punt de partida .
Pandemic City / Ciutat Pandèmica part de la investigació dels diferents llenguatges expressius de l’art i especialment de l’art públic i transmèdia, per a generar diverses obres d’art interdisciplinaris que utilitzen diferents llenguatges i tècniques com són l’animació; l’art públic; el artivismo; el bodi art; el brodat; el fotomuntatge; la fotografia digital; la instal·lació; la performance; la il·lustració; el net.art; la performance; la pintura; el street-art; el subvertising; o el videoart, entre altres.
És nou i rellevant així mateix el glossari de termes que convergeix en aquesta exposició i atorga contingut crític a la proposta. Des d’aquest glossari, organitzat pels conceptes d’art; els conceptes de la pròpia exposició; i els conceptes de la nova ciutat pandèmica, es pot navegar per les obres i per la proposta expositiva, coneixent aquelles paraules que ens envaeixen i preocupen, i aprenent els significats que circulen en la nova esfera pública. “Els aerosols”; el “aïllament”; “l’ansietat social”; “els antígens i asintomáticos”; són sol algunes de les noves realitats sorgides en la popularment dita “ciutat pandèmica”.
Per a les artistes, la pandèmia es viu en aquesta exposició en temps present, i la ciutat -aqueix conjunt d’edificis i carrers la població densa dels quals i nombrosa es dedica comunament a activitats no agrícoles- s’ha converteix en la ciutat pandèmica: una ciutat que pateix les conseqüències i s’adapta a la COVID-19.
Des de la col·lectivitat d’un conjunt de persones que habiten un mateix territori i comparteixen determinades circumstàncies s’ha volgut aportar aquesta reflexió i aquest espai de debat sobre el nou significat de les nostres ciutats, transformades arran de la pandèmia. Treballant des del ecofeminismo; les metodologies del sud; i de forma transmèdia, s’ha acceptat el repte de “superar la fatiga pandèmica” localitzant les febleses d’aquesta nova ciutat assetjada i combatent aquestes flaqueses per a posar en pràctica les nostres fortaleses com a persones usuàries de les noves ciutats.
Per a això ha sigut fonamental l’associació i la promoció del treball col·lectiu de les artistes, que han anat més enllà de l’inevitable individualisme imprès en la seua “genètica digital”. És per això que l’exposició convida a diverses accions participatives en les quals poden col·laborar totes les persones, com en el fòrum de debat en instagram @tacticaspandemicas.
En definitiva, Pandemic City / Ciutat Pandèmica ens suggereix que aquesta nova ciutat pandèmica nascuda sota l’influx de l’individualisme capitalista, no solament hauria de ser capaç de produir immunitat de grup enfront de la COVID-19, sinó que també hauria d’estar en condicions de superar la injustícia social i de restaurar la salut mediambiental.